A la frontera entre l'alarmisme i la prevenció

Viure als Estats Units representa una potent prova psicològica encara que visquis en un poble relativament petit. Bé, de fet diria que ho és especialment si vius en un poble relativament petit. I és que els americans són peliculeros tant quan fan pel·lícules, com a la seva pròpia realitat.

Diuen que Amèrica (així, abusant del llenguatge) és un lloc extremadament segur, i suposo que cadascú tindrà la seva opinió al respecte. Però el que no es podrà negar és que ho intenten, fan tot el possible per sentir-se segurs i fer-te sentir segur, tot i que al final això acaba produïnt l'efect contrari. Tot plegat és una paradoxa brutal, on els límits entre la prevenció i alarmisme són difusos, de la mateixa manera que ho són les llibertats en un lloc com aquest. 

Crec que m'ha quedat una introducció un pèl fosca i densa. Sense sortir-me del discurs, deixeu que alleugereixi tot plegat comentant que tot això que us explico es pot resumir en el següent: viure aquí significa una alarma constant, com tenir al culé de l'APM seguint-te cada dia esperant el moment just per dir la seva frase:

Xinos everywhere

Durant aquests més de tres mesos d'aventura a Illinois, en aquest blog s'ha parlat de ciència i blat de moro, de gent crack i gent freak, de grandesa i de petites coses. Per tant, ja va sent hora que introdueixi una mica de racisme, no creieu? És per això que el meu post d'avui va de xinesos, xinesos per totes bandes.

No treieu l'artilleria encara, que no tinc res en contra dels amigables xinesos. No sóc racista, excepte quan llegeixos els acudits del gos racista, punt en el que em sento certament una mica culpable de riure com un desgraciat. I de fet, podria fer servir la vella excusa d'aquells que són sospitosos de ser racistes o homòfobs: "pero si yo tengo un amigo gay/negro/chino".

Piruetes mentals apart, tot això va començar aquest estiu. Les senyals van ser subtils al principi, quasi imperceptibles, per anar creixent al pas dels dies.

L'olla ja bull

Ja ha començat el curs, i la calma relativa de tot poble o ciutat que viu un èxode de gent durant l'estiu ha acabat. Anar pel centre i creuar-te amb algun que altre estudiant mentre busques un restaurant on possiblement no hagis de fer cua (ni tinguis problemes per seure) també ha acabat. Anar al gimnàs i no tenir problema per trobar pistes lliures, és també cosa del passat. Són, evidentment, coses que perds quan més de 30.000 arriben a una universitat, per molt gran que sigui.

La veritat és que el curs va començar la setmana passada, mentre jo era a San Francisco (quina mania tindré de fer vacances...). Vaig perdre'm observar com d'un dia per l'altre arriba la marabunta i es muda a les residències de la universitat. Alguna cosa s'intuïa abans de marxar, quan veies a més gent de l'habitual passejant. Era fàcil deduïr que majoria eren estudiants de primer any, jovíncels de 18 anys donant un tomb i coneixent el campus amb els seus pares.

L'arribada massiva de gent la vaig poder viure, de forma indirecta, mentre era de vacances. Vaig anar a visitar a un dels meus caps, que està a la Universitat de Berkeley ara mateix. El campus (brutal, per cert) estava pleníssim de vida, de gent passejant, repassant a la gespa o jugant a futbol de forma massiva, per posar alguns exemples. El meu cap em va jurar i perjurar que dos dies abans de que jo hi anés allò estava mort. La marabunta s'havia cobrat una altra universitat com a víctima.

La gent de Berkeley "quiere su bo-cadillo!"

Gitanisme il·lustrat abroad

Moments morts en trens i avions, de camí a destins de feina o vacances, són moments propicis per practicar una mica de “collection of thoughts”. Pels que us agrada rumiar abans d’anar a dormir (jo personalment sóc fan de quedar-me fregit als 3 minuts), és el mateix que aquesta rumiamenta, aquest acte d’ordenar els pensaments. La diferència és que en un tren o un avió potser tens a mà algun mitjà per deixar-ne constància.

Fa temps que vinc pensant, i fa temps que vinc explicant-ho a diverses persones, en la mentalitat estranyament “gitana”, pròpia de la picaresca, que m’ataca en quant viatjo l’estranger on les coses són un xic diferents. Enteneu-me, agafo el terme “gitano” en la vessant que molts hem tingut popularment associat a la paraula, no és cap qüestió racista ni molt menys (com a mínim no ho pretenc).

Quan em refereixo a aquesta mentalitat, em refereixo a tots aquells tripijocs, pensaments malignes que se m’ocorren en diverses situacions. A mi se’m reprodueixen als Estats Units, però estic segur que molts trobareu exemples quan heu viatjat pel món.

Homenatge Privat

Diuen que el plagi és, en certa manera, una mena d'homenatge. Doncs si és així, avui he rebut un bon reconeixement. El tema està en que hem descobert el plagi bastant abans de que pugui veure la llum. De fet, no crec que mai veiés la llum fossin quines fossin les condicions, ja que el plagiador ha estat poc hàbil i, encara diria més, bastant innocent.

Grups de Lluita Medieval

Un parell de cops per setmana surto a córrer pel campus. Tinc una ruta més o menys estable que recorre els quatre quads (zones ajardinades quadrades rodejades d'edificis amb aules o de diferents departamens) de Nord a Sud. Normalment faig dues voltes al circuit, una mica menys de 9km.

El circuit el vaig triar perquè no pares de veure verd i apenes creues 3-4 carrers per on passen cotxes. Era d'esperar, doncs, que fos agradable. El que no era d'esperar és que en una part del recorregut, em creués amb un grup de gent vestida amb unes disfresses bastant ben aconseguides, i que carrega amb grans escuts, espases i altres tipus d'armes bastant grosses però amb un sospitós aspecte de goma-escuma. Digne de les millors fires medievals.

Avui m'he decidit a fer un xic de recerca, i m'he quedat una mica bastant parat de lo gran que és aquest món i la tradició que té, aquesta afició/esport. Benvinguts al món de les lluites medievals!

Política de Privadesa

La política de privadesa, política de privacidad, o en anglès, privacy policy, és una d'aquelles parrafades que ningú llegeix però que tothom accepta com per defecte. És com els termes i condicions d'ús de qualsevol aplicació o servei on-line que hom passa per sobre, sense pestanyejar, clica en HE LEÍDO mentint com un bellaco i assumint que l'empresa que les ha redactat no serà tan cabrona com per arruinar-te de manera fraudulenta ni res per l'estil. O sense assumir-ho, però amb molta pressa.

Però la veritat és que en una època on tot ho compartim, tot ho pengem, tot ho mostrem al món virtual, no estaria de més en anar amb cura amb el que fem i deixem de fer, i sobretot el que llegim i deixem de llegir abans d'acceptar segons què.

Us ho dic jo, que sóc el primer en passar de tot, ACEPTAR ACEPTAR ACEPTAR i vinga que tinc pressa. Però aquesta setmana m'ha passat una anècdota que em va fer gràcia i em va fer reflexionar.