A la frontera entre l'alarmisme i la prevenció

Viure als Estats Units representa una potent prova psicològica encara que visquis en un poble relativament petit. Bé, de fet diria que ho és especialment si vius en un poble relativament petit. I és que els americans són peliculeros tant quan fan pel·lícules, com a la seva pròpia realitat.

Diuen que Amèrica (així, abusant del llenguatge) és un lloc extremadament segur, i suposo que cadascú tindrà la seva opinió al respecte. Però el que no es podrà negar és que ho intenten, fan tot el possible per sentir-se segurs i fer-te sentir segur, tot i que al final això acaba produïnt l'efect contrari. Tot plegat és una paradoxa brutal, on els límits entre la prevenció i alarmisme són difusos, de la mateixa manera que ho són les llibertats en un lloc com aquest. 

Crec que m'ha quedat una introducció un pèl fosca i densa. Sense sortir-me del discurs, deixeu que alleugereixi tot plegat comentant que tot això que us explico es pot resumir en el següent: viure aquí significa una alarma constant, com tenir al culé de l'APM seguint-te cada dia esperant el moment just per dir la seva frase:

No tot és necessàriament qüestió de vida o mor. No fa massa vaig passar una tarda a Chicago i recordo com el cel es va encapotar sospitosament. Sabent que la dita a Illinois és: si no t’agrada el temps que fa, espera una hora, vaig agafar el paraigua per si de cas i vaig alegrar-me profundament d’haver-ho fet quan es va a posar a ploure amb bastanta força. No recordo que fos una tormenta espectacular, no pas més de les que podem trobar a Barcelona o al Maresme qualsevol moment de l’any quan li agafa amb ganes.

El que recordo molt bé és rebre un avís al meu mòbil (no sé com cony ho fan). Es va a posar a vibrar com un boig, però no era cap trucada. Era una alarma GREU, AMB UN SIGNE D’EXCLAMACIÓ VERMELL, d’inundacions a la zona on jo estava. M’instava a mantenir-me allunyat de zones inundables i blablabla. M’hagués fet caca pel camal si no fos perquè ja tinc experiència en com de seriosament es prenen aquí els events meteorològics i suposo que, dins de la seva predictibilitat, tot lo impredibles que poden arribar a ser.

La foto és d'aquell dia... no n'hi ha per tant oi?

Mentre que la gent d’Arenys o Canet saben que millor no passar per segons quins llocs de la riera segons quins dies de pluja, i ningú t’envia un avís greu al mòbil ni t’ho sobreimpressionen a la tele, aquí t’ho fan saber d’una manera i/o altra. Suposo que han tingut disgustos en el passat i volen minimitzar el risc de que torni a passar.

Això de la pluja és un exemple tonto, però que es repeteix més sovint del que m’havia arribat a imaginar. Dins el primer mes d’estada a Illinois, necessitaria els dits de les dues mans per comptar el nombre d’alertes de tornado que vaig arribar a presenciar. Bé, ja us vaig explicar com el meu llibret d’iniciació aquí tenia una secció dedicada a avisar-te dels tornados i de recordar-te de que cada primer dimarts de cada mes, si feia sol, tocarien l’alarma per entrenar la oïda.

Fa poc he tingut la sort d’estar a San Francisco, i els amics que allà hi viuen m’han parlat de com, en aquesta zona, formacions de les empreses sovint inclouen un avís pels terratrèmols que poden haver sovint i avisen de la imminència del THE BIG ONE, un gran terratrèmol que porten esperant uns 30 anys i que pot destrossar la ciutat a base de bé.

És una peli o un avís de seguretat pública?

Fora d’aquests exemples meteorològics, també recordo que en la majoria d’universitats estan obligades per llei a enviar correus electrònics a tots els seus alumnes quan algun crim (incloent un atracament com un crim) és comès dins dels límits o prop del seu campus. Fa quasi quatre mesos que sóc aquí i he rebut tres o quatre correus amb avisos, i recentment un resum d'aquests quatre "crims". També tenen un compte de Twitter i de Facebook on publiquen les situacions perilloses al minut: En aquest temps, recordo algun alliberament de gasos potencialment tòxics, algun petit incendi, o inclús que algú havia disparat una arma. Tot va passar lluny d’on visc i probablement no me n’hauria assabentat mai de no tenir un sistema d’avisos tan sensible. En fi, el que venia a dir és que ja m’he enterat de més situacions estressants aquí que a la UPC en molts anys. Vol dir això que no hagin passat o que la UPC sigui més segura? No té perquè, simplement aquí li donen molt més ressò i molt més caràcter d’alarma.

Per cert, això em recorda que la universitat també ofereix un telèfon gratuït on pots demanar que algú t’acompanyi a peu pel campus si has d’anar a algun lloc sol i a certes hores de la nit. T’insten a trucar i ho fan recordant que algú et podria atracar... o violar... De fet, fa poc van aprofitar els incidents recents per tornar a recordar a la gent que fagi servir aquest servei. 

...els criminals van a per gent que camina sola o va per carrers poc il·luminats. Caminant plegats, reduirem significativament les possibilitats de ser l'objectiu d'un criminal. (anunci real)

Progressivament, me n’estic adonant que, durant els meus principis aquí, sempre he recel·lat d’aquesta tendència que invita tant a estar preparat com a estar alarmat. I pretenia fer aquest post amb un to molt burlesc, però no sé si tantes hamburgueses estan fent arribar colesterol directament a les neurones o, simplement, m’està començant a agradar que hi hagi tants esforços dirigits a avisar a la població de possibles situacions que et podrien agafar per sorpresa.

Un altre tema que podríem discutir és si realment està al tanto de tota la merda que passa et fa estar més segur (mai pots dir del segur quan i on passarà la merda), i, sobretot, si aquest sistema realment et fa viure més tranquil o et torna més paranoic. En fi, coses així em fan veure (que no entendre, perquè no ho entendré mai) perquè els americans dediquen tants esforços en pro de la seva seguretat i fan de tenir una arma una qüestió constitucional.

I així els va, que tenen senyals de “prohibit entrar amb armes” a gairebé tot arreu...