La Cerimònia Japonesa del Te

No fa massa vaig parlar aquí de la Casa Japó, un petit oasi oriental situat en un dels extrems del campus, i dedicat a l'estudi i la pràctica de costums i arts japoneses. Ja llavors vaig amenaçar en tornar-hi per alguna de les activitats que oferien, i avui vinc a explicar com vaig complir l'amenaça.

Té bastants ous que per participar per primera vegada en un acte tradicional japonés hagi hagut de venir al cor dels Estats Units, però ja se sap que aquestes coses no sempre es busquen...

Més gran, més fort... més GORDO

Arriba la crítica social a nanoreflexions. Arriba el rajar per rajar des del centre d'Illinois al món sencer, amb dades que podrien no ser del tot certes. No ho puc evitar, hi ha temes sobre els quals inevitablement et sents bombardejat i dels quals no pots evitar pensar-hi quan canvies de país, continent, i/o estil de vida.

Crec que en el mes que porto aquí he guanyat un parell de quilos, tot i que intento anar a córrer i a jugar a bàsquet regularment. Potser són il·lusions meves i realment el sol fet de pesar-me en lliures i veure que la bàscula marca 171 en comptes de 77.5 produeix un curtcircuit mental que automàticament em fa pensar que m'he engreixat uns quilets. O potser les meves manies persecutòries són certes i l'excès de sucre que envaeix un gran percentatge del menjar d'aquest país em fa crèixer en perímetre.

Perdona, et menjaràs el cartró del Big Mac?

No paro de rebre, explícitament o implícita, missatges contradictoris...

Passejant pel Campus

Vivint sol i en un entorn de vida social momentàniament limitada, els meus dissabtes s'han tornat en dies on o bé vegeto fins a límits insospitats, o bé improvitzo i faig coses que normalment passaria per alt. Fa uns mesos no m'hagués plantejat apuntar-me a una sessió de cerimònia del te a l'estil tradicional japonès, hagués sortit a córrer PEL MATÍ (quina bogeria), hagués visitat un mercat a l'aire lliure pel meu compte, o hagués agafat la bici per simplement a donar una volta, sense pretensions.

Observareu que les actitivitats que cito no són agafades a l'atzar, sino que són coses bastant normals, que no faria normalment, i que he fet els dos últims dissabtes. El tema de la cerimònia del te té la seva gràcia, i el mercat a l'aire lliure és molt autèntic (amb algun que altre amish), però són coses que em temo que em guardaré per altres dies que no se m'acudeixi què explicar...

Simulando voy...

Sense preàmbuls ni preliminars us diré que ha estat un cap de setmana extrany. Veníem d'un dimecres i dijous on es va fer molta feina. I ben feta, tenia la impressió. Divendres al migdia la poca gent que quedava al laboratori, més el jefe d'aquí, feia les maletes per marxar de viatge una setmana a un congrés fins aproximadament el dijous de la setmana que ve.

Per una banda, el costat fosc de la consciència se'n rentava les mans, calculant una engonyosa relació inversa entre la distància dels meus companys i jefe, i el meu potencial sentiment de culpabilitat si no fotia ni brot aquests dies. Però l'altre flanc de la consciència intenta trencar la correlació d'aquests dos factors i sap que hauria de mantenir ni que sigui el ralentí si no vull patir un cop torni tothom i hagi de mostrar resultats. Per sobre de les dues consciències, que ja poden dir missa, la mandra impera.

Batalles internes apart, ara em trobo en un moment una mica crític, en el qual haig de decidir qui serà la meva parella de ball durant els meus propers mesos. HAIG DE TRIAR SIMULADOR. És una decisió complicada: n'hi ha de molt resultones, però amb escasses referències, superficials i amb poc recorregut. D'altres semblen són com les típiques noies amb el cabell arreglat i ulleres de les pelis, que amb una mica de mà esquerra a lo "My Fair Lady" acaben petant-ho.

La lluvia en Sevilla es una pura maravilla...

Redes en un chip

Mientras truena y llueve desde hace horas (de hecho hay alerta de tornado no muy lejos de aquí) pensaba sobre qué podría escribir hoy. He estado trabajando todo el domingo, aunque a medio gas, y no me apetecía pensar mucho... así que he decidido que hablaría muy por encima y muy "modo abuelita" sobre el tema en el cual se encuadra mi tesis.

La idea es pensar poco y escribir mucho, así que... que empiece la verborrea.

Japan House

Recordo que, dos dies després d'arribar, vaig haver d'anar a deixar el cotxe de lloguer a l'aeroport de la universitat. Recordo, per fer-ho, haver d'atravessar els carrers principals de la mateixa, deixant edificis d'aularis a la dreta i cases de diferents freaternitats a la dreta. Arribats a cert punt, a la dreta vaig deixar enrere camps de futbol i altres equipaments esportius i a la dreta un parc. Em vaig fixar en el parc, i em vaig fixar en aquest cartell...

Amb la fixació que havia adquirit durant l'adolescència (i una mica més endavant) amb aquest país, vaig pensar fugaçment que potser hi hauria de fer una visita el algun moment quan el jetlag marxés i el món en general deixés de sacsejar-se com si un terratrèmol de no molta intensitat fes una subtil però llarga presència a tot plegat. El pensament va deixar de ser fugaç i es va tornar decidit quan a la meva esquerra vaig veure una filera de cirerers completament florits i fent gala d'un color entre blanc i un rosa intens. Doncs bé, ahir vaig tenir l'oportunitat de fer la visita...

Celebrities - John Bardeen

No recordo si durant l'època d'Altanta ho vaig fer extensiu al blog, però tant llavors com abans d'arribar aquí una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar gent famosa que hagi estat alumne, professor o empleat de manteniment de la Universitat. Bé, el tercer no ho crec, ja que si algú arriba a ser prou famós com per ser reconegut per la seva universitat intentaria amagar per tots els mitjans que va ser un dels de manteniment.

La cerca inicial no ha estat gens difícil. Ja en l'article sobre l'acte de graduació vaig posar èmfasi en l'objectiu bastant recurrent de tal cerimònia i molts dels actes institucionals d'aquí: fer-te sentir partícep de tot el que passa a la universitat durant els teus estudis, i seguir sent part de la comunitat i sentir-te'n orgullós un cop acabat, amb l'esperança que els diners tornin a entrar en forma de donatius. I quina millor manera de captar a gent i mantenir-la orgullosa que tenir una àmplia llista de gent famosa que hi ha passat.

Varis premis Nobel, els fundadors de YouTube, persones claus en l'invenció de les pantalles de plasma, actors famosos, el creador de Mortal Kombat. Tot i que ja veieu que n'hi ha per tots els gustos, m'agradaria començar amb un home que pel nom passaria completament desapercebut per la majoria de nosaltres, però que feliçment per ell, va guanyar DOS premis Nobel.