Japan House

Recordo que, dos dies després d'arribar, vaig haver d'anar a deixar el cotxe de lloguer a l'aeroport de la universitat. Recordo, per fer-ho, haver d'atravessar els carrers principals de la mateixa, deixant edificis d'aularis a la dreta i cases de diferents freaternitats a la dreta. Arribats a cert punt, a la dreta vaig deixar enrere camps de futbol i altres equipaments esportius i a la dreta un parc. Em vaig fixar en el parc, i em vaig fixar en aquest cartell...

Amb la fixació que havia adquirit durant l'adolescència (i una mica més endavant) amb aquest país, vaig pensar fugaçment que potser hi hauria de fer una visita el algun moment quan el jetlag marxés i el món en general deixés de sacsejar-se com si un terratrèmol de no molta intensitat fes una subtil però llarga presència a tot plegat. El pensament va deixar de ser fugaç i es va tornar decidit quan a la meva esquerra vaig veure una filera de cirerers completament florits i fent gala d'un color entre blanc i un rosa intens. Doncs bé, ahir vaig tenir l'oportunitat de fer la visita...

La casa del Japó és una àrea mantinguda per voluntaris i que forma part de la universitat (d'aquí que el cartell segueixi les convencions de la resta d'edificis del campus), més concretament de la facultat de belles arts. Ofereix activitats al públic, classes als alumnes de la facultat, així com entrada lliure als voltants, i es dediquen bàsicament a l'estudi de l'estètica i les arts tradicionals japoneses.

La història data dels 60, quan un professor japonès es va instal·lar a la Universitat per ensenyar japonès i art. Durant anys, van anar remodelant un edifici de dins del campus per a aquests menesters, fins que el professor es va retirar. Llavors l'edifici va reconvertir-se en un altre equipament degut a una replanificació, cosa que va propiciar l'elecció d'un nou emplaçament per la casa de Japó, on s'hi va construir de zero.

La casa forma ara part d'uns jardins anomenats Arboretum. És un parc bastant gran, tranquil i ple de jardins on passejar, i un camí que segons el mapa, es fa servir quan han de fer curses de 5KM i 10KM al campus. Camí que hauré de catar un dia anant a córrer.

 

Vaig acostar-m'hi en bici, en un trajecte de menys de 10 minuts, tot un luxe. El camí de l'aparcament a la casa és curt, i la filera d'arbres que vaig veure aquells primers dies et dóna la benvinguda casi al principi. Llàstima que, dues setmanes després, el blanc i el rosa havien donat pas a un molt més normal color verd.

Us podeu fer una idea, però, de lo preciós que pot arribar a ser si mireu aquestes BRUTALS FOTOS. Després de passar aquests arbres arribes a la casa, una cosa immensament senzilla, no massa gran, però tot molt ben posat, molt mono, molt japonès.

La porta de la casa estava tancada, però els jardinets del voltant estan oberts. Bàsicament no tenen cap valla gran que els impedeixi l'entrada a tothom que vulgui curiosejar. Hi ha un caminet que rodeja la casa.

 

 La veritat és que està tot tan ben cuidat i ben posat que feia una mica de cosa passejar-hi, i tot plegat t'invitava a callar i respirar, entre relaxat i respectuós. Com si no volguessis molestar a la gent que òbviament no hi havia. No faltaven detalls típics de jardins tradicionals japonesos...

Ni un sorrall per pràctiques zen...

En fi, un lloc al que tornaré. No sé quan, però ho faré aviat. Que no vingui a la cerimònia del te que fan cada setmana...