La Cerimònia Japonesa del Te

No fa massa vaig parlar aquí de la Casa Japó, un petit oasi oriental situat en un dels extrems del campus, i dedicat a l'estudi i la pràctica de costums i arts japoneses. Ja llavors vaig amenaçar en tornar-hi per alguna de les activitats que oferien, i avui vinc a explicar com vaig complir l'amenaça.

Té bastants ous que per participar per primera vegada en un acte tradicional japonés hagi hagut de venir al cor dels Estats Units, però ja se sap que aquestes coses no sempre es busquen...


Vaig arribar a la Japan House una mica just de temps i una mica amb presses. Però a l'entrar per la porta tot es va ralentitzar, d'alguna manera. La gent en calma, tot en silenci, tot agradable, no invita a anar amb presses.

Em vaig treure les sabates, com mana la tradició i per mantenir el parquet i el tatami nets. Em van invitar a posar-me uns mitjons blancs prestats, ja que segons ells el blanc és el color de la puresa i dóna harmonia. Cap problema.

M'indiquen que vagi pel passadís, que amaga un petit tatami a un costat i a la cantonada mostra el que em figuro que és una petita font de bambú. A sobre, una cantimplora també bastant antiga on, si no vaig errat, els camperols hi portaven aigua o el que fos que bebessin per passar el dia al camp.

 

Al final del passadís s'obre una sala bastant gran i lluminosa. El dia acompanya, i les portes correderes de vidre mostren el jardí tan ben posat i cuidat. Al centre de la sala, dues fileres de cadires sota una munió de grulles fetes amb origami (papiroflèxia). És una de les figures típiques, i em recorda la llegenda del Senbazuru, que explica que si algú en fa mil, un grulla li concedirà un desig que normalment es relaciona amb la llarga vida o la recuperació d'una enfermetat. És una costum, no sé si molt extesa, fer-ho quan un familiar o amic molt proper està greu a l'hospital.

Davant les cadires, s'aixeca un tatami com si fos un escenari, amb les típiques portes correderes darrere i un parell de pergamins amb paraules escrites a mà amb molt d'art. No recordo ben bé què hi posava, però anava molt en l'esperit de tot plegat.

Primer ens fan seure a les cadires i la directora del centre, una senyora japonesa ja entrant a la setentena amb un anglès molt japonès ens explica l'activitat, i ens explica com la cerimònia del te representa una mica els valors japonesos de tradició i respecte vers les coses i les persones; i com tota la manera de fer destil·la tranquilitat i serenor, virtuds que segons deia, et converteixen en un full en blanc o en una esponja que després absorbeix les coses bones amb major intensitat.

Després de la introducció, pugem tots a la tarima i ens posem en una mena de cercle. De la porta corredera del mig apareixen dues noies vestides amb kimonos. Sorprèn la seva lentitud i finura a l'hora de fer les coses, i sorprèn la manera de caminar, arrastrant els peus per la part de davant (em recorda a mi de petit anant en mitjons per casa intentant lliscar tot el possible). Després ens explicarien que lliscant així és la manera més segura de no tirar res, sent els bols i el te recursos molt preuats que poden valer molt. Cal recordar que els kimonos que porten no les deixen fer passes massa llargues.

Una d'elles s'aproxima als estris que tenen preparats. Ens comenta que la cerimònia que està a punt de realitzar és una variant de les aproximadament 800 que s'han anat creant al llarg dels segles, i que si no vaig entendre malament, provenen totes d'una mateixa manera de fer. Com les llengües han anat evolucionant al llarg del temps, els japonesos sembla que van fer de la cerimònia del te els seus dialectes.

Abans de res, ens comenten que cada cop que algú vingui a donar-nos o a agafar-nos res, ens faran una petita reverència que hauríem de correspondre. Va ser llavors quan van sortir vàries noies més a donar-nos un petit dolç esfèric embolicat de forma molt cuki. Primera reverència rebuda i donada.

Un cop tothom té el dolç, la noia principal, amb una parsimònia important, agafa aigua bullint de l'olla negra i la fa servir per rentar el bol i fer la barreja del te. Cada moviment que fa (per exemple, per deixar l'estri de l'aigua) és com molt harmoniós, sense brusquedats. La noia de la seva dreta serveix de conillet d'índies i la fa servir per explicar com s'ha d'actuar.

1.- Et porten el te i et deixen el bol davant, de cara a tu. Reverència a qui te l'ha portat.

2.- Abans de res, has d'agafar el bol. Si beuràs abans que el que tens al costat, l'has de posar entre tu i qui tinguis al costat i demanar disculpes per beure abans que ell. Reverència.

3.- Reverència a qui ha fet el te, com a signe de respecte.

4.- Agafar el bol i, atenció, donar-li la volta per beure. És com de mala educació vers el bol que beguis d'ell cara a cara.

Jo vaig seguir els passos i vaig disculpar-me degudament d'un senyor molt americà amb bigoti que portava a la seva filla a l'activitat. Després em vaig centrar en el te, el qual associes normalment amb una beguda bastant aigualida. El te japonés no, és una mena de pasta. La textura és com el d'un suc de taronja amb molta polpa i casi sense suc, i el gust no el sabria definir.

Acabat tot plegat, la noia que ha fet la neteja del seu bol al principi, explica un parell de detalls i torna a netejar el bol per donar la cerimònia per acabada. Ens comenta que el fet de netejar el bol al principi i al final té una reminiscència circular, fent referència al cercle de la vida. Molt filosòfic tot plegat.

Després, ronda de preguntes, la majoria de les quals no recordo. En una d'elles es menciona l'estri que es fa servir per barrejar el té i fer la pasta. Ens diu que està fet d'una sola peça de bambú i jo no m'ho crec. Però ens ho passen per a que ho veiem i... joder, quina peça d'artesania.

Encabat, ens deixen pul·lular per fer fotos i comentar més coses de manera més personal amb la gent que ha oficiat la cerimònia.

Abans de marxar, però, ens comenten que a finals d'Agost fan una festa tradicional japonesa. Una fira típica amb paradetes de menjar d'allà, exhibicions d'arts marcials, actuacions amb els típics tambors, exposicions de bonsáis, etc...

Allà hi seré.