El·lipsi

No és gens estrany trobar que en una pel·lícula, sigui bona o dolenta, un seguit de successos s’encadena amb un “fundido a negro”, passen un grapat d’anys i la història segueix des d’un altre punt temporal més avançat, tan tranquil·lament. Llavors, se segueix explicant la vida dels protagonistes i les seves circumstàncies fent molta, poca, o nul·la incidència el que ha passat en aquells breus segons en els que la pantalla era tota negra i abans de mostrar un amable cartell que diu “tres años más tarde...”. És que el que passa llavors té poca importància o és que, simplement, el guionista/narrador és un maleït paràsit? Més aviat el segon.

Les circumstàncies i la bona fortuna han volgut que, quatre anys més tard de l’últim post, torni als Estats Units per un període de sis mesos amb un projecte important a emprendre, i que pressions diverses i les ganes d’explicar coses des de la còmoda poltrona d’un blog m’hagin animat a seguir publicant la meva vida.

Just abans de començar aquesta aventura en una d’aquelles universitats monstruoses americanes que donen vida i feina no només a un, sinó a dos pobles, i possiblement a mode de redempció per aquests anys d’escassa producció blog-epistolar, l’autor volia trencar la tradició de les el·lipsis i fer un petit resum explicatiu del que hi ha passat. Espero que no es converteixi en una d’aquelles preqüel·les dolentes que potser mai s’haurien d’haver fet, i que serveixi com a transició entre l’antic i el nou objecte de les nanoreflexions.

Mirant enrere al Setembre de 2011, un humil servidor es trobava pidolant beques per tots els organismes públics o privats que s’atrevissin, en un moment com aquell, a invertir diners en recerca. Tampoc tenia un tema definit, però sabíem que havíem de deixar d’una vegada per totes la comunicació entre bactèries i anar a per un tema que fes més justícia a un grup de recerca mig teleco mig informàtic.

Les mirades aviat van posar-se sobre possibles aplicacions d’antenes molt petites, antenes que van néixer com a idea a Atlanta (antics lectors potser saben de què i d’on parlo). Aviat, la proposta de posar antenes molt petites per comunicar diferents àrees d’un mateix xip (a distàncies d’escassament uns mil·límetres o un parell de centímetres com a molt) va anar prenent forma.

Si bé aquest tema ja l’havien proposat un parell de grups de recerca americans, l’àrea era prou verge i hi vam veure possibilitats per les petites antenes i per fer les coses una mica diferents de com es proposaven en la literatura. La primera feina va ser recollir aquesta literatura i plasmar-la en un article on també es detallava la nostra proposta com a visió. Aquest article de posició va ser acceptat en una revista, IEEE Communications Magazine, que francament trobava molt lluny de la nostra capacitat. Els meus caps, però, van parlar sempre d’apuntar alt i aquesta fe podem dir que va anar molt bé.

És potser aquesta fe o un punt d’inconsciència el que els va portar, crec que abans de publicar aquest article, a oferir-me una beca interna del departament amb uns diners que tenien sota el coixí. M’ho van plantejar com un préstec a fons perdut, i hauria de treballar per intentar restaurar el balanç còsmic aconseguint finançament d’alguna altra banda. Això seria Març de 2012.

El·lipsi dins el·lipsi, ja ens trobem a Març de 2015. En aquests tres anys, la feina ha anat sortint d’una forma que difícilment imaginava al principi. L’equilibri còsmic que us deia es va restaurar aviat, quan vam aconseguir que SAMSUNG financés un petit projecte amb 100.000 dòlars nets (que van passar a ser la font d’on rajava el que és una habitualment modesta beca de doctorat a Espanya). L’equilibri va inclús perdre’s, però en l’altra direcció, quan vaig (i encara no m’ho crec) guanyar en 2013 un premi INTEL per la recerca que estàvem fent a la UPC en temes d’interès per dita empresa. No patiu, estic intentant re-recuperar l’equilibri fundint-me tota la pasta d’aquest premi en viatges a congressos: he tingut la sort de visitar França, Itàlia, Israel, Finlàndia i Anglaterra, i la resta està es destina al viatge als EUA (i Canadà) que suposa el retorn de nanoreflexions.

En tema de publicacions, que és el que realment importa en el currículum d’un aspirant a doctor, tampoc m’hi puc queixar. L’orgull em cega una mica quan dic que tinc un parell d’articles com a primer autor en dues revistes importants del sector, IEEE/ACM Transactions on Networking i IEEE Transactions on Communications. Aviat hauria de publicar-se un llibre que porta un capítol signat per un servidor com a primer autor també. Finalment, tenim tres articles enviats a altres tres revistes que ja us dic de manera bastant profana, serà LA POLLA si els accepten.

Sí, la veritat és que Març de 2015 és un moment maco. A un any de defensar la tesi de doctorat, el currículum acumulat està prou bé i té visos d’augmentar de volum. Contactes ens han donat l’oportunitat brutal de fer una estada doctoral de sis mesos a la universitat d’Illinois a Urbana-Champaign en un dels millors grups d’arquitectura de computadors que em puc tirar a la cara i que, per més inri, té com a un dels líders principals a un català.

Així doncs, que aquí em trobo, escrivint en un avió el principi d’aquesta nova etapa. Després de 2+9 hores en aquest ocell de vàries tones de pes, em disposo a conduir durant més de dues hores fins arribar als pobles germans fagocitats per un campus universitari i a trucar a la porta d’un apartament en el que viuré durant els pròxims sis mesos.

Desitjo que aquesta sigui una aventura acollonant. I espero, també, que m’hi pugueu acompanyar.