Ve d'aquí.
La cabalgata arribava a la seva fi, i amb una barreja de perplexitat i sobredosi de patriotisme, vaig marxar a casa. Havia d'anar a buscar les birres i el menjar amb el que havia de contribuir a la suposada festa, i havíem quedat allà per a que em recollíssim.
M'esperava una barbacoa i gelatina gentilment banyada en vodka. Pintava bé...
Haig de dir que he tingut bastanta sort amb la gent que he conegut aquí. Guardo un grandíssim record de tothom que vaig conèixer a Atlanta i amb qui vaig compartir un dels mesos més importants de la meva vida, però hi ha una petita gran diferència pel que respecta a aquella etapa. I simplement radica en que un dels companys del laboratori, dels pocs que s'ha quedat a la universitat durant l'estiu, és americà. Americà, bona gent, i amb mires àmplies.
La raó per la qual clarifico tot això es troba en la festa del 4 de Juliol, l'escenari i la gent que hi vaig conèixer. Amb un grup de xinesos, d'indis, o en un grup mixte de gent de tot arreu hagués gaudit, però crec que passar una festivitat tant americana amb gent de la terra ho fa tot plegat una mica més autèntic.
En Tom em va recollir en cotxe i em va portar a casa seva, on es faria la festa. El pla bàsic ja el sabeu: menjar carn, beure de més, i prendre foc a coses. Arribem a casa, la qual m'explica que li van comprar els seus pares (viuen a una hora en cotxe i podria ser una inversió de futur). El bo d'en Tom viu sol en una casa amb garatge, 3 habitacions, dos lavabos, un soterrani ENORME amb taula de billar i de ping pong, una mena de pati cobert i un jardí generós. Normal que la féssim a casa seva...
Poc a poc va arribar gent, amics i amics d'amics. En un tres i no res em vaig trobar dins un grup de gent nativa amb el meu amic indonesi, posant la nota exòtica a la vetllada. La gent va anar portant menjar i cervesa, que va sobrar a tonelades; agafant-ne i fent servir la barbacoa a gust del consumidor.
Llavors, algú es va treure de vés a saber on un parell de taulells amb un forat a un costat, a joc amb unes bosses plenes de sorra. Els van col·locar un davant l'altre, a un quants metres de distància. Van fer parelles de dues persones i es van posar a jugar al cornhole. És una xorrada la mar d'addictiva... per torns, simplement es tracta que des del teu taulell llencis les bosses intentant que es quedin sobre el taulell rival o dins el forat. Cada bossa sobre el taulell és un punt, i dins el forat en són tres. Qui tingui més punts guanya la ronda, i es fa al millor de X. Què voleu que us digui... aquesta espècie de pseudo-petanca per a amants del blat de moro té bastanta tirada aquí, i per lo vist és per totes les edats...
A mesura que es feia fosc, Tom va anar treient focs artificials que tenia d'altres anys. Tot i que a Illinois és il·legal tirar petards sense una certificació i coses per l'estil (això varia d'estat a estat), el dia de la independència tot cristo tira petards i la policia fa la vista grossa. I mira que poden ser toca-pilotes els policies aquí. A mi ja m'anava bé per compensar la morriña que em va entrar feia dues setmanes al passar la revetlla de Sant Joan en blanc.
Vam tirar quatre petards, dels quals la meitat van fer llufa per portar mesos i mesos agafant fongs en el soterrani. Un cop feta la gràcia i amb unes quantes birres més, vam anar a agafar posicions per veure l'espectacle oficial de focs artificials. Igual que la cabalgata, gairebé qualsevol poble de més d'un grapat d'habitants farà un espectacle de focs artificials pel dia de la Independència. Els d'aquí, a més a més, fèien la gràcia típica de sincronitzar l'espectacle amb música en un canal determinat de la ràdio.
Ho vam veure tot plegat des d'un dels pàrquins dels afores de la Universitat. La veritat és que escollir lloc no és fàcil donat que tot el terreny es pla i qualsevol arbre mitjanament gran et pot tapar la visió (i aquí està plagat). Un petit turó des d'on veure l'espectacle no hauria estat malament. Per desgràcia, l'únic turó que hi ha per aquí no medeix ni vint metres (la llegenda explica que és un turó artificial creat per a que la gent pugui baixar en trineu des d'algun lloc. És una merda de turonet). L'altra curiositat també relacionat amb el relleu de la ciutat és que el so dels petards rebota molt clarament. En una ciutat, l'eco es perdria ràpid; aquí, era tan clar que despistava i tot.
La idea no em seduia, però va resultar graciós i molt redneck fer-se un frankfurt a les brases mentre et beus una Pabst Blue Ribbon que, per cert, algú havia portat a cabassos i a molt bon preu per estar lleugerament caducada. Des del punt de vista d'un natiu, és de les pitjors cerveses que tenen, i ja és prou dir venint de la terra oficial del pixat de burra.
Per a preparar aquesta arma creadora d'insulino-dependents, la foto de la qual trobeu sobre aquestes línies, cal seguir uns pocs passos.
1.- Agafar una o dues nubes de sucre i punxarles en un pal. Aquí solen ser més curtes i gruixudes.
2.- Deixar-la que s'escalfi una mica per a que s'estovi i es converteixi en una massa informe, que no arriba a ser líquida.
3.- Agafar un cracker dolç i partir-lo per la meitat. O si ets un gula com jo, agafar-ne dos.
4.- Agafar una tableta de xocolata amb llet, i fer-te un petit entrepà en tot plegat.
Nois, és un regal dels déus en forma de montadito prohibit. Crec que el dia següent tenir ressaca, i no era per les múltiples cerveses que em vaig prendre o pel vodka de les gelatines. Crec que va ser tot el sucre dels s'mores que em va atacar el cervell.
A aquestes altures del dia, em vaig adonar que apenes havíem celebrat la independència, més enllà d'una etapa de la tarda en la qual les cançons que es posaven havien de tenir la paraula AMERICA en el títol o fer-ne referència. També va sortir a colació la pel·licula el Príncipe de Zamunda. La recordeu, la del bo de l'Eddie Murphy? Aquí es deia Coming to America.
Feu la prova, n'hi ha un fotimè més de cançons... Jo mentrestant aniré a dormir, arropat per una de les cançons que van causar sensació llavors. Directament desde la banda sonora de Rocky IV, el gran James Brown canta: Living in america. Temón.
Bona nit, Amèrica amics!
No hay comentarios:
Publicar un comentario