9/9/15

A la frontera entre l'alarmisme i la prevenció

Viure als Estats Units representa una potent prova psicològica encara que visquis en un poble relativament petit. Bé, de fet diria que ho és especialment si vius en un poble relativament petit. I és que els americans són peliculeros tant quan fan pel·lícules, com a la seva pròpia realitat.

Diuen que Amèrica (així, abusant del llenguatge) és un lloc extremadament segur, i suposo que cadascú tindrà la seva opinió al respecte. Però el que no es podrà negar és que ho intenten, fan tot el possible per sentir-se segurs i fer-te sentir segur, tot i que al final això acaba produïnt l'efect contrari. Tot plegat és una paradoxa brutal, on els límits entre la prevenció i alarmisme són difusos, de la mateixa manera que ho són les llibertats en un lloc com aquest. 

Crec que m'ha quedat una introducció un pèl fosca i densa. Sense sortir-me del discurs, deixeu que alleugereixi tot plegat comentant que tot això que us explico es pot resumir en el següent: viure aquí significa una alarma constant, com tenir al culé de l'APM seguint-te cada dia esperant el moment just per dir la seva frase:


4/9/15

Xinos everywhere

Durant aquests més de tres mesos d'aventura a Illinois, en aquest blog s'ha parlat de ciència i blat de moro, de gent crack i gent freak, de grandesa i de petites coses. Per tant, ja va sent hora que introdueixi una mica de racisme, no creieu? És per això que el meu post d'avui va de xinesos, xinesos per totes bandes.


No treieu l'artilleria encara, que no tinc res en contra dels amigables xinesos. No sóc racista, excepte quan llegeixos els acudits del gos racista, punt en el que em sento certament una mica culpable de riure com un desgraciat. I de fet, podria fer servir la vella excusa d'aquells que són sospitosos de ser racistes o homòfobs: "pero si yo tengo un amigo gay/negro/chino".

Piruetes mentals apart, tot això va començar aquest estiu. Les senyals van ser subtils al principi, quasi imperceptibles, per anar creixent al pas dels dies.


2/9/15

L'olla ja bull

Ja ha començat el curs, i la calma relativa de tot poble o ciutat que viu un èxode de gent durant l'estiu ha acabat. Anar pel centre i creuar-te amb algun que altre estudiant mentre busques un restaurant on possiblement no hagis de fer cua (ni tinguis problemes per seure) també ha acabat. Anar al gimnàs i no tenir problema per trobar pistes lliures, és també cosa del passat. Són, evidentment, coses que perds quan més de 30.000 arriben a una universitat, per molt gran que sigui.

La veritat és que el curs va començar la setmana passada, mentre jo era a San Francisco (quina mania tindré de fer vacances...). Vaig perdre'm observar com d'un dia per l'altre arriba la marabunta i es muda a les residències de la universitat. Alguna cosa s'intuïa abans de marxar, quan veies a més gent de l'habitual passejant. Era fàcil deduïr que majoria eren estudiants de primer any, jovíncels de 18 anys donant un tomb i coneixent el campus amb els seus pares.

L'arribada massiva de gent la vaig poder viure, de forma indirecta, mentre era de vacances. Vaig anar a visitar a un dels meus caps, que està a la Universitat de Berkeley ara mateix. El campus (brutal, per cert) estava pleníssim de vida, de gent passejant, repassant a la gespa o jugant a futbol de forma massiva, per posar alguns exemples. El meu cap em va jurar i perjurar que dos dies abans de que jo hi anés allò estava mort. La marabunta s'havia cobrat una altra universitat com a víctima.

La gent de Berkeley "quiere su bo-cadillo!"


25/8/15

Gitanisme il·lustrat abroad

Moments morts en trens i avions, de camí a destins de feina o vacances, són moments propicis per practicar una mica de “collection of thoughts”. Pels que us agrada rumiar abans d’anar a dormir (jo personalment sóc fan de quedar-me fregit als 3 minuts), és el mateix que aquesta rumiamenta, aquest acte d’ordenar els pensaments. La diferència és que en un tren o un avió potser tens a mà algun mitjà per deixar-ne constància.

Fa temps que vinc pensant, i fa temps que vinc explicant-ho a diverses persones, en la mentalitat estranyament “gitana”, pròpia de la picaresca, que m’ataca en quant viatjo l’estranger on les coses són un xic diferents. Enteneu-me, agafo el terme “gitano” en la vessant que molts hem tingut popularment associat a la paraula, no és cap qüestió racista ni molt menys (com a mínim no ho pretenc).

Quan em refereixo a aquesta mentalitat, em refereixo a tots aquells tripijocs, pensaments malignes que se m’ocorren en diverses situacions. A mi se’m reprodueixen als Estats Units, però estic segur que molts trobareu exemples quan heu viatjat pel món.

4/8/15

Homenatge Privat

Diuen que el plagi és, en certa manera, una mena d'homenatge. Doncs si és així, avui he rebut un bon reconeixement. El tema està en que hem descobert el plagi bastant abans de que pugui veure la llum. De fet, no crec que mai veiés la llum fossin quines fossin les condicions, ja que el plagiador ha estat poc hàbil i, encara diria més, bastant innocent.


24/7/15

Grups de Lluita Medieval

Un parell de cops per setmana surto a córrer pel campus. Tinc una ruta més o menys estable que recorre els quatre quads (zones ajardinades quadrades rodejades d'edificis amb aules o de diferents departamens) de Nord a Sud. Normalment faig dues voltes al circuit, una mica menys de 9km.

El circuit el vaig triar perquè no pares de veure verd i apenes creues 3-4 carrers per on passen cotxes. Era d'esperar, doncs, que fos agradable. El que no era d'esperar és que en una part del recorregut, em creués amb un grup de gent vestida amb unes disfresses bastant ben aconseguides, i que carrega amb grans escuts, espases i altres tipus d'armes bastant grosses però amb un sospitós aspecte de goma-escuma. Digne de les millors fires medievals.


Avui m'he decidit a fer un xic de recerca, i m'he quedat una mica bastant parat de lo gran que és aquest món i la tradició que té, aquesta afició/esport. Benvinguts al món de les lluites medievals!


22/7/15

Política de Privadesa

La política de privadesa, política de privacidad, o en anglès, privacy policy, és una d'aquelles parrafades que ningú llegeix però que tothom accepta com per defecte. És com els termes i condicions d'ús de qualsevol aplicació o servei on-line que hom passa per sobre, sense pestanyejar, clica en HE LEÍDO mentint com un bellaco i assumint que l'empresa que les ha redactat no serà tan cabrona com per arruinar-te de manera fraudulenta ni res per l'estil. O sense assumir-ho, però amb molta pressa.

Però la veritat és que en una època on tot ho compartim, tot ho pengem, tot ho mostrem al món virtual, no estaria de més en anar amb cura amb el que fem i deixem de fer, i sobretot el que llegim i deixem de llegir abans d'acceptar segons què.


Us ho dic jo, que sóc el primer en passar de tot, ACEPTAR ACEPTAR ACEPTAR i vinga que tinc pressa. Però aquesta setmana m'ha passat una anècdota que em va fer gràcia i em va fer reflexionar.


17/7/15

Independence Day - Pt.2: Menjar, Beure, Cremar

Ve d'aquí.

La cabalgata arribava a la seva fi, i amb una barreja de perplexitat i sobredosi de patriotisme, vaig marxar a casa. Havia d'anar a buscar les birres i el menjar amb el que havia de contribuir a la suposada festa, i havíem quedat allà per a que em recollíssim. 


M'esperava una barbacoa i gelatina gentilment banyada en vodka. Pintava bé...

15/7/15

Independence Day - Pt. 1: La Cabalgata

Els que es considerin lectors habituals d'aquest blog se n'adonaran que tendeixo a explicar les coses amb un retard considerable últimament. Probablement sigui per vagància, probablement sigui perquè tinc temes endarrerits dels que fa temps que vull parlar. El cas és que avui m'ha donat per explicar com va anar el dia de la independència, que va ser el 4 de Juliol.


3/7/15

Computación Paralela

(O cómo el funcionamiento de un procesador se parece a cocinar para mucha gente, o a una cadena de montaje)

En episodios divulgativos anteriores de este blog he intentado explicar por encima las motivaciones del trabajo de investigación que me ha llevado donde estoy. Primero, se habló de antenitas muy pequeñas hechas de grafeno, para luego intentar clarificar para qué nos podrían servir estas antenas muy pequeñas: para mejorar las redes que comunican diferentes núcleos de un procesador.

La gracia quizás ahora estaría en saber por qué demonios un procesador tiene diferentes núcleos o procesadores que se coordinan entre sí y que necesitan comunicarse. La respuesta corta es que esta es la manera que se tiene de poder seguir con el progreso que se ha ido sosteniendo durante los últimos 40 años y que básicamente busca aumentar el cabal de computación (el número de instrucciones simples que un procesador puede ejecutar en un tiempo determinado) sin disparar otras cosas como el consumo de energía.

La respuesta larga no tiene por qué ser mucho más interesante, pero allá va...


30/6/15

La Cerimònia Japonesa del Te

No fa massa vaig parlar aquí de la Casa Japó, un petit oasi oriental situat en un dels extrems del campus, i dedicat a l'estudi i la pràctica de costums i arts japoneses. Ja llavors vaig amenaçar en tornar-hi per alguna de les activitats que oferien, i avui vinc a explicar com vaig complir l'amenaça.


Té bastants ous que per participar per primera vegada en un acte tradicional japonés hagi hagut de venir al cor dels Estats Units, però ja se sap que aquestes coses no sempre es busquen...


25/6/15

Més gran, més fort... més GORDO

Arriba la crítica social a nanoreflexions. Arriba el rajar per rajar des del centre d'Illinois al món sencer, amb dades que podrien no ser del tot certes. No ho puc evitar, hi ha temes sobre els quals inevitablement et sents bombardejat i dels quals no pots evitar pensar-hi quan canvies de país, continent, i/o estil de vida.

Crec que en el mes que porto aquí he guanyat un parell de quilos, tot i que intento anar a córrer i a jugar a bàsquet regularment. Potser són il·lusions meves i realment el sol fet de pesar-me en lliures i veure que la bàscula marca 171 en comptes de 77.5 produeix un curtcircuit mental que automàticament em fa pensar que m'he engreixat uns quilets. O potser les meves manies persecutòries són certes i l'excès de sucre que envaeix un gran percentatge del menjar d'aquest país em fa crèixer en perímetre.

Perdona, et menjaràs el cartró del Big Mac?

No paro de rebre, explícitament o implícita, missatges contradictoris...

22/6/15

Passejant pel Campus

Vivint sol i en un entorn de vida social momentàniament limitada, els meus dissabtes s'han tornat en dies on o bé vegeto fins a límits insospitats, o bé improvitzo i faig coses que normalment passaria per alt. Fa uns mesos no m'hagués plantejat apuntar-me a una sessió de cerimònia del te a l'estil tradicional japonès, hagués sortit a córrer PEL MATÍ (quina bogeria), hagués visitat un mercat a l'aire lliure pel meu compte, o hagués agafat la bici per simplement a donar una volta, sense pretensions.

Observareu que les actitivitats que cito no són agafades a l'atzar, sino que són coses bastant normals, que no faria normalment, i que he fet els dos últims dissabtes. El tema de la cerimònia del te té la seva gràcia, i el mercat a l'aire lliure és molt autèntic (amb algun que altre amish), però són coses que em temo que em guardaré per altres dies que no se m'acudeixi què explicar...

15/6/15

Simulando voy...

Sense preàmbuls ni preliminars us diré que ha estat un cap de setmana extrany. Veníem d'un dimecres i dijous on es va fer molta feina. I ben feta, tenia la impressió. Divendres al migdia la poca gent que quedava al laboratori, més el jefe d'aquí, feia les maletes per marxar de viatge una setmana a un congrés fins aproximadament el dijous de la setmana que ve.

Per una banda, el costat fosc de la consciència se'n rentava les mans, calculant una engonyosa relació inversa entre la distància dels meus companys i jefe, i el meu potencial sentiment de culpabilitat si no fotia ni brot aquests dies. Però l'altre flanc de la consciència intenta trencar la correlació d'aquests dos factors i sap que hauria de mantenir ni que sigui el ralentí si no vull patir un cop torni tothom i hagi de mostrar resultats. Per sobre de les dues consciències, que ja poden dir missa, la mandra impera.

Batalles internes apart, ara em trobo en un moment una mica crític, en el qual haig de decidir qui serà la meva parella de ball durant els meus propers mesos. HAIG DE TRIAR SIMULADOR. És una decisió complicada: n'hi ha de molt resultones, però amb escasses referències, superficials i amb poc recorregut. D'altres semblen són com les típiques noies amb el cabell arreglat i ulleres de les pelis, que amb una mica de mà esquerra a lo "My Fair Lady" acaben petant-ho.

La lluvia en Sevilla es una pura maravilla...

8/6/15

Redes en un chip

Mientras truena y llueve desde hace horas (de hecho hay alerta de tornado no muy lejos de aquí) pensaba sobre qué podría escribir hoy. He estado trabajando todo el domingo, aunque a medio gas, y no me apetecía pensar mucho... así que he decidido que hablaría muy por encima y muy "modo abuelita" sobre el tema en el cual se encuadra mi tesis.

La idea es pensar poco y escribir mucho, así que... que empiece la verborrea.

4/6/15

Japan House

Recordo que, dos dies després d'arribar, vaig haver d'anar a deixar el cotxe de lloguer a l'aeroport de la universitat. Recordo, per fer-ho, haver d'atravessar els carrers principals de la mateixa, deixant edificis d'aularis a la dreta i cases de diferents freaternitats a la dreta. Arribats a cert punt, a la dreta vaig deixar enrere camps de futbol i altres equipaments esportius i a la dreta un parc. Em vaig fixar en el parc, i em vaig fixar en aquest cartell...


Amb la fixació que havia adquirit durant l'adolescència (i una mica més endavant) amb aquest país, vaig pensar fugaçment que potser hi hauria de fer una visita el algun moment quan el jetlag marxés i el món en general deixés de sacsejar-se com si un terratrèmol de no molta intensitat fes una subtil però llarga presència a tot plegat. El pensament va deixar de ser fugaç i es va tornar decidit quan a la meva esquerra vaig veure una filera de cirerers completament florits i fent gala d'un color entre blanc i un rosa intens. Doncs bé, ahir vaig tenir l'oportunitat de fer la visita...

2/6/15

Celebrities - John Bardeen

No recordo si durant l'època d'Altanta ho vaig fer extensiu al blog, però tant llavors com abans d'arribar aquí una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar gent famosa que hagi estat alumne, professor o empleat de manteniment de la Universitat. Bé, el tercer no ho crec, ja que si algú arriba a ser prou famós com per ser reconegut per la seva universitat intentaria amagar per tots els mitjans que va ser un dels de manteniment.

La cerca inicial no ha estat gens difícil. Ja en l'article sobre l'acte de graduació vaig posar èmfasi en l'objectiu bastant recurrent de tal cerimònia i molts dels actes institucionals d'aquí: fer-te sentir partícep de tot el que passa a la universitat durant els teus estudis, i seguir sent part de la comunitat i sentir-te'n orgullós un cop acabat, amb l'esperança que els diners tornin a entrar en forma de donatius. I quina millor manera de captar a gent i mantenir-la orgullosa que tenir una àmplia llista de gent famosa que hi ha passat.

Varis premis Nobel, els fundadors de YouTube, persones claus en l'invenció de les pantalles de plasma, actors famosos, el creador de Mortal Kombat. Tot i que ja veieu que n'hi ha per tots els gustos, m'agradaria començar amb un home que pel nom passaria completament desapercebut per la majoria de nosaltres, però que feliçment per ell, va guanyar DOS premis Nobel.


28/5/15

Antenitas (de grafeno)

Aviso: en el pasado he escrito alguna entrada en castellano que habla de contenido más técnico y general que de mis desventuras. Y dado que, no sé cómo, ha llegado más allá de las fronteras de la gente que conozco y estaría bien que así siguiera, continuaré haciéndolo en castellano.

Hoy me han hecho una de las primeras entrevistas de mi vida. Una sorpresa muy agradable, ya que uno ve que hay "vida" más allá de la gente de tu mundillo (la mayoría de la cual ya más o menos conoces). Que hay alguien que no es ni es ingeniero, ni sabe de antenas, ni sabe de comunicaciones, pero que ha decidido que tu artículo sea interesante. Ni que sea por el mero hecho de que el título es molón, o de que la revista en la que se publicó tiene fama (léase, un factor de impacto majo) en círculos de investigación. Lo de la fama de un revista y el factor de impacto da para otro artículo, creo que me lo voy a apuntar.

Sea como fuere, un par de semanas atrás recibí un correo de una mujer de Nueva York que está preparando un blog de tecnología y que quería entrevistarme para hablar de el artículo "Time-Domain Analysis of Graphene-Based Miniaturized Antennas for Ultra-Short-Range Impulse Radio Communications"  [PDF], que humilde servidor escribió. Parece que a ella y a sus colegas les pareció interesante para hablar de él en su blog y querían más información. Así que hoy me han llamado y hemos hablado una media hora.

Y nada, me ha parecido una buena excusa para escribir sobre alguna cosa que hayamos hablado intentando, en el camino, que no sea un muermazo. Que lo será si pulsas "más información"...


25/5/15

TORNADOES can occur here

Havent-me passat una gran part d'aquest meravellós diumenge fugint de la calor (a l'arribar aquí passàvem fàcilment dels 25 graus, uns dies més tard havia d'abrigar-me perquè pel matí estàvem a 7 graus, i avui tornàvem a passar dels 30) i preparant un article, el que implica redactar, tenia ganes de vegetar una mica i no tenia masses perspectives d'escriure una entrada al blog.

Però les senyals són clares. Durant aquest cap de setmana no he parat de rebre senyals divines urgint-me a parlar de tornados. Bromes de familiars, preocupacions de familiars, cartells als edificis, avisos preventius en publicacions de la universitat, avisos per televisió... és la hora del tornado.


23/5/15

Commencement

Sigui quin sigui el nivell d'anglès de l'apreciat lector, dins de l'espectre que va de ser el zero absolut a ser el Ramon Llull (o l'Óscar Dalmau, cadascú que esculli) de la llengua anglosaxona, imagino que li costarà poc intuir el significat més cru de la paraula. Les llengües i la seva evolució per explicar els fenomens socials són, però riques a més no poder i sempre amaguen matisos bastant macos.

Evidentment, commencement com a expressió formal significa començament. Curiosament lliga molt bé amb la meva situació, ja que apenes fa una setmana que estic treballant aquí (el temps passa volant). Avui no parlaré, però, d'inicis en sí; sinó que ho faré d'una cosa que normalment tenim associada amb el final d'una etapa: la graduació.


20/5/15

Siebel, o la base d'operacions

"Un dimarts qualsevol a la nit" no és una expressió que inviti massa a l'optimisme en relació a la creativitat d'una persona que intenta escriure i mantenir un bloc certament exhibicionista sobre la seva vida als Estats Units. Així que, igual que aquell al qual li fa mandra cuinar un dimarts qualsevol a la nit i menja qualsevol cosa que té per la nevera, em permetreu que avui faci servir aquesta merda d'analogia com a pròleg per a trencar el gel en aquest post el tema del qual no invita molt a ser creatiu: bàsicament vindria a xerrar una mica sobre el que serà el meu lloc de treball.


18/5/15

EL CAMPUS

Ja em perdonareu la falta d'originalitat en el títol, però els diumenges no tenen perquè ser dies proclius a la creativitat i perquè, per certs temes, no considero que calgui reblar-hi el clau. Em permetreu, en tot cas, que posi el títol en majúscules per raons que potser són òbvies i, si no ho són, només cal pensar en un campus universitari amb aeroport.

No és el primer campus universitari americà que visito ja que fa uns anys vaig estar a Georgia Tech, a Atlanta. Però sí que és el primer campus universitari d'aquells aïllats del món metropolità i on tot gira al voltant d'ells que visito; és possible i probable que aquest no en sigui el més gran, ni el més impressionant, ni el més curiós que existeixi en aquest país d'excessos espaials que és els Estats Units. No obstant, entenc que representa moltes de les coses que fan dels campus universitaris americans una brutalitat comparada amb els embotits que hi ha a molts països europeus.



15/5/15

El·lipsi

No és gens estrany trobar que en una pel·lícula, sigui bona o dolenta, un seguit de successos s’encadena amb un “fundido a negro”, passen un grapat d’anys i la història segueix des d’un altre punt temporal més avançat, tan tranquil·lament. Llavors, se segueix explicant la vida dels protagonistes i les seves circumstàncies fent molta, poca, o nul·la incidència el que ha passat en aquells breus segons en els que la pantalla era tota negra i abans de mostrar un amable cartell que diu “tres años más tarde...”. És que el que passa llavors té poca importància o és que, simplement, el guionista/narrador és un maleït paràsit? Més aviat el segon.

Les circumstàncies i la bona fortuna han volgut que, quatre anys més tard de l’últim post, torni als Estats Units per un període de sis mesos amb un projecte important a emprendre, i que pressions diverses i les ganes d’explicar coses des de la còmoda poltrona d’un blog m’hagin animat a seguir publicant la meva vida.

Just abans de començar aquesta aventura en una d’aquelles universitats monstruoses americanes que donen vida i feina no només a un, sinó a dos pobles, i possiblement a mode de redempció per aquests anys d’escassa producció blog-epistolar, l’autor volia trencar la tradició de les el·lipsis i fer un petit resum explicatiu del que hi ha passat. Espero que no es converteixi en una d’aquelles preqüel·les dolentes que potser mai s’haurien d’haver fet, i que serveixi com a transició entre l’antic i el nou objecte de les nanoreflexions.