Simulando voy...

Sense preàmbuls ni preliminars us diré que ha estat un cap de setmana extrany. Veníem d'un dimecres i dijous on es va fer molta feina. I ben feta, tenia la impressió. Divendres al migdia la poca gent que quedava al laboratori, més el jefe d'aquí, feia les maletes per marxar de viatge una setmana a un congrés fins aproximadament el dijous de la setmana que ve.

Per una banda, el costat fosc de la consciència se'n rentava les mans, calculant una engonyosa relació inversa entre la distància dels meus companys i jefe, i el meu potencial sentiment de culpabilitat si no fotia ni brot aquests dies. Però l'altre flanc de la consciència intenta trencar la correlació d'aquests dos factors i sap que hauria de mantenir ni que sigui el ralentí si no vull patir un cop torni tothom i hagi de mostrar resultats. Per sobre de les dues consciències, que ja poden dir missa, la mandra impera.

Batalles internes apart, ara em trobo en un moment una mica crític, en el qual haig de decidir qui serà la meva parella de ball durant els meus propers mesos. HAIG DE TRIAR SIMULADOR. És una decisió complicada: n'hi ha de molt resultones, però amb escasses referències, superficials i amb poc recorregut. D'altres semblen són com les típiques noies amb el cabell arreglat i ulleres de les pelis, que amb una mica de mà esquerra a lo "My Fair Lady" acaben petant-ho.

La lluvia en Sevilla es una pura maravilla...

No voldria guanyar-me l'enemistat de la poca opinió pública que llegeixi el blog amb semblant comparació masclista, només faltaria, així que sou i som lliures de pensar un exemple amb el sexe oposat. Se m'acudeix una de molt bona: normalment els homes són els que necessiten una mica o molta mà esquerra per ser dignes de qualsevol dona. 

Com sempre, començo a escriure amb un concepte en ment i acabo desvariant horrors, i veieu que avui no és una excepció. La veritat és que sí, ha estat un cap de setmana estrany, poc productiu i de molt voler i poc poder. Una de les raons és que el tema de l'elecció del simulador m'està menjant una mica les entranyes. Però em consola que no sóc el primer ni seré l'últim. Em remeto a un document que he trobat avui i que descriu perfectament pel que estic passant. 

Us el comento:

El repte més gran pels nous estudiants en groups d'arquitectura de computadors no és passar per classes de teoria o de programació. No és trobar apartament o donar-se d'alta a la seguretat social d'aquí. Sino que és entendre l'estructura del simulador de processadors amb el que aviat s'hauran d'enfrentar. Un simulador que no ha lluitat contra la perfecció, sino contra dates límit. Fins i tot el simulador més ben parit pot sembla una Gran Bola de Fang pels no-iniciats.

Ho clava. Jo sóc nou en el món de l'arquitectura de computadors més hardcore, i aquests simuladors poden ser la vida de complicats. Però els necessitem. El problema, és que la majoria els va concebre algú que necessitava acabar el simulador per poder fer un article en un temps rècord per aquella conferència estrella i empès constantment pel seu propi jefe.

Un simulador que després passa a mans d'algú que ho necessita per una cosa que dista molt del propòsit original, però que és deformat i se li afegeix un pedaç. El terme "Gran Bola de Fang" no és un terme agafat a l'atzar... Un informàtic va publicar un article del mateix nom, on es creava l'expressió per descriure, cito textualment, "una selva de codi enrevessat, matusser, caòticament estructurat, que creix descontroladament i es manté unit a base de cordes i cinta aïllant." Apareix a la Wikipedia, no us dic més.

El document que abans us comentava segueix, i dóna un esquema molt acurat del que ha passat centenars de vegades, em temo:

Evolució típica d'ús del simulador:
1. Troba un escriptori
2. Configura el correu, etc...
3. El jefe et diu algo de l'estil "perquè no treballes en això?"
4. Molesta a un estudiant més experimentat per a que et passi el simulador
5. Baixa't el codi font
6. Troba la documentació
7. Després de veure que la documentació és inútil (si existeix, clar), torna a molestar a estudiants més experimentats i pregunta'ls coses complicades de resoldre.
8. Els estudiants més experimentats es graduen i marxen.
9. Et converteixes en l'estudiant més experimentat.
10. Et rendeixes i et mires el codi font, no tens més remei.
11. El modifiques, afegint més merda.
12. Et gradues.

Podria resumir la vida de molts doctorands, us ho ben asseguro. Amb major o menor mesura, jo he viscut (amb poca intensitat) tots els passos fins l'11. Però era amb un simulador petit i tècnicament no tenia ni gent experimentada a la que molestar gaire ni de qui heredar el simulador. Però ara, estic en un grup més gran i és possible que hagi de cometre tots els pecats que em queden per cometre.

Els punts 1-6 jo crec que ja estan complerts (visc al límit). He molestat ja a un company més d'un cop. Ara mateix estic en un punt bastant incòmode entre el 7 i el 8. Ja he pogut veure que la documentació és inútil en els dos casos que estic considerant, però ara mateix no tinc estudiants experts als que molestar. O bé estan a la conferència o bé estaran tot l'estiu fora fent de becaris i cobrant una pasta infame. Molt probablement hagi de passar pels punts 10 i 11, però sense ser, de lluny, un 9...


...tot construint, amb el fang fins el coll, el meu camí cap a 12.