Passejant pel Campus

Vivint sol i en un entorn de vida social momentàniament limitada, els meus dissabtes s'han tornat en dies on o bé vegeto fins a límits insospitats, o bé improvitzo i faig coses que normalment passaria per alt. Fa uns mesos no m'hagués plantejat apuntar-me a una sessió de cerimònia del te a l'estil tradicional japonès, hagués sortit a córrer PEL MATÍ (quina bogeria), hagués visitat un mercat a l'aire lliure pel meu compte, o hagués agafat la bici per simplement a donar una volta, sense pretensions.

Observareu que les actitivitats que cito no són agafades a l'atzar, sino que són coses bastant normals, que no faria normalment, i que he fet els dos últims dissabtes. El tema de la cerimònia del te té la seva gràcia, i el mercat a l'aire lliure és molt autèntic (amb algun que altre amish), però són coses que em temo que em guardaré per altres dies que no se m'acudeixi què explicar...

La veritat és que m'agradaria que tots els escrits que penjo fossin interessants de la hòstia ja sigui per coses de ciència, per coses d'humor, o per coses típiques americanes que fan gràcia. Però per això cal estar inspirat, i hi ha dies que d'on no n'hi ha no en raja, i potser guardar-se els temes interessants per dies on la vena escriptora agafi una mica més de força. Per això dies com avui millor dedicar-los a... no sé... explicar el passeig que innocentment vaig donar l'altre dia en bici pel campus, com si de "Verano Azul" es tractés.

Va ser una tarda gossa de dissabte, fotia calor i vaig pensar que deixar la meva marca al sofà sense haver passat pràcticament un mes des que era aquí no era res del que estar orgullós. Aíxi que vaig pensar que el campus és gran de la hòstia i que segur que hi havia la tira de llocs als quals encara no havia estat. La falta de drogues és el que té, que t'obliga a fer coses.

La veritat és que no em vaig currar massa el reportatge (ni fotos ni hòsties, Google is my friend) ni el recorregut. Vaig anar desde la X marcada en el mapa, fins al Playing Field de Florida amb Lincoln. Són extensions bastant vastes de terreny vallat i amb una gespa brutalment cuidada que es fa servir per entrenaments i partits de futbol i atletisme. I dos camps de beisbol, unes quantes de pistes, i un pavelló petitó. Una burrada, vaja.

Per sota, tombant pel carrer St Marys, trobes una carretera d'un sol carril per sentit, sense "arcén", cosa que sembla increíble en el país de les carreteres ultra-amples. Deixes a la dreta els camps de futbol i d'atletisme, mentre a l'esquerra trobes una varietat curiosa d'edificis que et recorda que estàs en el cor d'una Amèrica que comença a ser profunda. Passes per l'escola de veterinària. No us imagineu precisament un Mister Guau, imagineu-vos un edifici amb pinta de modern, rodejat per camps amb vaques i cavalls i alguna que altra granja.

Més endavant, els edificis es tornen una mica més rurals, amb tanques blanques, graners i coses per l'estil. Lleugerament True Detective...

Llavors, quan sembla que t'estàs endinsant dins la Louisiana més rural, tornes a un punt clàssic però menys paleto quan passes pel camp de pràctiques de golf de la universitat. Poca broma, aquí als Estats Units els golf és una qüestió d'estat, tenen equips a les universitats, retransmeten els tornejos per la televisió amb un seguiment decent, etc. Entenc que a molts americans blancs els pugui quadrar en el seu imaginari la visió d'un americà estilós, educat, passejant en Dockers per un camp de golf.

Fa gràcia, perquè aquestes instal·lacions en concret són indoor. Esperes que un cartell t'inviti a passar a una extensió brutal de terreny amb 9 o 18 forats per practicar, però el que et trobes realment és un edifici. Tenen un vídeo explicatiu i tot...

Al final del carrer, i passada aquesta barreja entre esport i natura animal, ens trobem finalment amb alguns dels equipaments pesats de la universitat. Hi ha un centre de congressos, que també és hotel de quatre estrelles, el Hilton de la universitat, un museu, i tombant a l'esquerra dones de ple contra el xampinyó gegant on juga l'equip de bàsquet, i l'estadi on juga l'equip de futbol americà.



Haig de dir que els dos tenen pinta de ser uns equipaments brutals, però ara mateix estan remodelant-los els dos i les obres no els afavoreixen gaire en l'aspecte. Per això sempre un pot recórrer a les fotografies d'arxiu....



Per darrere l'estadi connecta el gimnàs, una altra equipació brutal de la que algun altre dia us parlaré. A l'altre banda del carrer, enfrentat a l'estadi, hi ha més camps de gespa que es fan servir d'aparcament quan hi ha partit, i una petita part que es fa servir com a camps per jugar a futbol o, com vaig poder presenciar l'altre dia, esports tan nostrats com el Lacrosse (???).

I res, d'aquí vaig tornar a casa creuant pel mig dels edificis de la universitat. No esperava trobar llavors res que no hagués vist abans, però m'equivocava. Passant per un dels punts més cèntrics vaig poder llegir un cartell que posava: el camp experimental més antic dels USA, desde 1876. Esperava veure una cosa molt espectacular i em vaig trobar amb això:



Sí, amics. Es diu Morrow Plots i és un tros de terreny on s'experimenta amb el cultiu del blat desde 1876. És el més antic del seu estil als Estats Units i el segon més antic del món. Encara el fan servir avui en dia a la facultat d'agricultura i de ciències del medi ambient per a investigar, vés a saber en què. Dubto que sigui en transgènics, sent una cosa tant tabú en una terra TAN dedicada al conreu d'aquest cereal, però qui sap.

I flipant per descobrir que un tros de terra amb blat plantat fos un punt d'interès/històric, vaig treure'm l'escuradents de la boca, em vaig ajustar el meu barret de cowboy i vaig cabalgar la meva bici fins tornar al caliu del sofà de casa.