Moments morts en
trens i avions, de camí a destins de feina o vacances, són moments propicis per
practicar una mica de “collection of
thoughts”. Pels que us agrada rumiar abans d’anar a dormir (jo personalment
sóc fan de quedar-me fregit als 3 minuts), és el mateix que aquesta rumiamenta,
aquest acte d’ordenar els pensaments. La diferència és que en un tren o un avió
potser tens a mà algun mitjà per deixar-ne constància.
Fa temps que vinc
pensant, i fa temps que vinc explicant-ho a diverses persones, en la mentalitat
estranyament “gitana”, pròpia de la picaresca, que m’ataca en quant viatjo l’estranger
on les coses són un xic diferents. Enteneu-me, agafo el terme “gitano” en la
vessant que molts hem tingut popularment associat a la paraula, no és cap
qüestió racista ni molt menys (com a mínim no ho pretenc).
Quan em refereixo
a aquesta mentalitat, em refereixo a tots aquells tripijocs, pensaments
malignes que se m’ocorren en diverses situacions. A mi se’m reprodueixen als
Estats Units, però estic segur que molts trobareu exemples quan heu viatjat pel
món.
Doncs situacions
no tan evidents com aquestes, però igualment èticament “challenging” per algú
amb la meva mentalitat delictiva i en un entorn bastant civilitzat semblen
repetir-se quan viatges a l’estranger.
L’exemple per
antonomàsia a l’arribar als Estats Units són els famosos “free refills”. A
molts restaurants, especialment als de menjar ràpid, tu et compres el got i
després te l’omples de coca-cola o el que sigui, les vegades que vulguis. Les
primeres vegades aquí el meu cap pensava... compra el got petit, t’estalvies 50
cèntims i pots seguir bevent tantes vegades com et vingui de gust. És més, beu
fins afartar-te i, abans de marxar, l’omples al màxim i te l’emportes. Amb les
pupil·les amb la forma del símbol del dòlar, seguia fotent-me sucre en vena.
Parlant de menjar i beure em venen records gitanos de la meva estada a Atlanta fa uns anys. És normal a les universitats americanes oferir pizza i refrescos gratis si vols que la gent vingui a fer-te cas en una xerrada. Anar a omplir-se de pizza encara que no t’interessés la xerrada estava a la ordre del dia. A més a més, la pizza no estava vigilada un cop començava la funció. Qui t’impedia agafar un tupper i a mitja xerrada marxar amb una mica de sopar? NINGÚ.
Un altre exemple
que m’he trobat ja més recentment és el del repartiment de compres on-line.
Visc en un bloc d’apartaments i cada cop que algú compra alguna cosa online li
deixen el paquet repenjat a la porta. Al passadís que porta a casa meva em
trobo sovint paquets indefensos, esperant a ser collits pels seus legítims
propietaris i a la meva mercè absoluta. Evidentment, ningú ho fa i tots
feliços. Conseqüència? He rebut paquets quan era fora de casa i me’ls he trobat
esperant-me quan arribava de la feina. A Catalunya més val que t’estiguis tot
el puto matí esperant el paquet o ja te’n pots oblidar fins l’endemà o l’altre
o l’altre.
No agafar lo teu
com a mínim en moments molt evidents em va passar també a Chicago quan vaig
llogar un AirBnb. L’home havia deixat un joc de claus a una finestra fàcilment
accessible al costat d’una porta que donava a casa seva. Sembla que ho fa
sovint i mai ha tingut cap problema ni ningú que intentés fer l’imbècil.
Conseqüència? He pogut llogar una habitació barata sense que ell hi hagués
d’estar per donar-me les claus, lo qual ho ha fet tot més barat.
Fer cues és una
cosa que també se’ls dona especialment bé als americans. Fan bastantes cues i
algunes de llargues, i potser es queixen però són legals. Mai he vist a gent
fer-se la despistada o colar-se de manera aparent. Només he vist algun cas
extrem i justificat, com a l’aeroport amb algú que està a punt de perdre un
vol. Tota la meva solidaritat. Jo i la meva ment malvada sempre acabem pensant
com podríem lliurar-nos d’aquesta cua aprofitant-nos de la bona gent i savoir faire americà respecte les cues.
Això em recorda també restaurants amb bastanta demanda on fas cua per seure apuntant el teu nom i el número de persones que t’acompanyen en una llista. Ho fas tu mateix i els cambrers la fan servir per ordenar. Si et criden i no hi ets, o no hi són TOTS els que t’han d’acompanyar, no seus quan et criden. Quants han pensat en posar excuses si no hi sou tots per seure igualment? Quants han pensat en posar menys acompanyants del que realment som i després dir que algú s’uneix més tard? Jo ho vaig fer... però ells no ho contemplen.
Ja ho veieu,
podria estar tota la nit explicant casos on la meva ment perversa busca maneres
d’aprofitar-se de la bona fe de certs sectors de la societat americana, fent mà
del gitanisme que tots portem dins. Però mira per on, el meu tren ja arriba a
l’estació.
Sigui com sigui,
no dubteu pas que si trobo més exemples flagrants, us els faré saber...
Chechu
Aish! són tants els exemples!!!! estacions de metro on et valides tu mateix el bitllet (si vols), parquímetros que es paguen un cop marxes amb el cotxe, dinar per la cara a conferències a les que ni has estat (d'aquesta última en sóc una experta jeje)...
ResponderEliminarRapinyar dinars en una conferència és tot un art! A vegades em veig amb dret a fer-ho, veient les quantitats que cobren pel registre... :P
ResponderEliminarpicaresca mes que "gitanisme", te a veure amb l'ingin i molt mes arrelat a la mentalitat llatina que a la anglosaxona. Crec que dintre d'uns limits es mes una virtut que un defecte
ResponderEliminar