Política de Privadesa

La política de privadesa, política de privacidad, o en anglès, privacy policy, és una d'aquelles parrafades que ningú llegeix però que tothom accepta com per defecte. És com els termes i condicions d'ús de qualsevol aplicació o servei on-line que hom passa per sobre, sense pestanyejar, clica en HE LEÍDO mentint com un bellaco i assumint que l'empresa que les ha redactat no serà tan cabrona com per arruinar-te de manera fraudulenta ni res per l'estil. O sense assumir-ho, però amb molta pressa.

Però la veritat és que en una època on tot ho compartim, tot ho pengem, tot ho mostrem al món virtual, no estaria de més en anar amb cura amb el que fem i deixem de fer, i sobretot el que llegim i deixem de llegir abans d'acceptar segons què.

Us ho dic jo, que sóc el primer en passar de tot, ACEPTAR ACEPTAR ACEPTAR i vinga que tinc pressa. Però aquesta setmana m'ha passat una anècdota que em va fer gràcia i em va fer reflexionar.


Els diumenges em sol arribar un correu de la universitat amb tot tipus d'anuncis, avisos, o propostes. La majoria són de grups que busquen voluntaris per a fer estudis d'investigació. Pot fer certa gràcia perquè n'hi ha de mínimament interessants i la majoria et regala alguna petita xorrada pel teu temps.

A mi em va cridar l'atenció un que et proposava provar un dispositiu wearable (en el meu cas va ser una polsera quantificadora SONY) durant una setmana i omplir uns breus qüestionaris relacionats amb el seu ús. A l'acabar, em donarien un val de 10$ per gastar en, textualment, un negoci local. Si amb la premisa de probar la polsera ja m'havien guanyat, lo dels 10$ ja em va semblar la rehòstia (sí, sóc becari, què passa!).

Mai he pensat en comprar-me una polsera d'aquestes, però em venia de gust probar-la. Em vaig apuntar i en uns dies em van citar per a una entrevista molt curta on, pel que es veu, tractaven de veure els meus trets psicològics relatius a la confiança que puc tenir amb polítics i grans empreses. No li veia la relació amb res, però el noi em va dir que era un estudi compartit amb la facultat de psicologia. No li vaig donar més voltes.

Em van deixar la polsera. Una SONY de les primeres que van sortir, molt maca, molt funcional, molt de tot. Vaig fer la gràcia durant tota la setmana, controlant els passos, controlant quantes hores dormia, controlant la distància quan anava a córrer, controlant quants cops feia fotos o quanta estona dedicava a les xarxes socials al mòvil. Això em va recordar el que em va dir la Marta quan ella estrenava la seva polsera poc després de Nadal, que venia a ser que era una mica sospitós que una aplicació controlés totes aquestes coses. Tampoc llavors li vaig donar molta més importància.

Al cap de la setmana em van tornar a citar i em van fer una petita entrevista de clausura. Em van repetir unes quantes preguntes de les que em van fer al principi de l'estudi; per exemple, si tenia alguna idea de com la polsera es comunicava amb el mòvil, i coses per l'estil. Lo bo venia després.

Em va preguntar si creia que la informació que recopilava la polsera es quedava a la polsera, es guardava al mòvil, o què passava amb ella. Jo vaig contestar que imaginava que es guardava a la polsera fins que es sincronitzava amb el mòvil, i en aquell cas allà es quedava. La següent pregunta era si creia que aquesta informació s'enviava a Internet i es compartia amb algú. Jo vaig respondre càndidament que no si tu a través de l'aplicació no feies res per compartir-la. També em va preguntar si creia que la polsera registrava la teva ubicació en algun cas i perquè. Jo imaginava que sí, però per coses totalment relacionades amb la quantifiació d'activitat.

Aquí és quan em va venir el BOOM, EN TU CARA. Perquè la següent pregunta era si sabia (no si creia) que la informació s'enviava a través d'Internet i es compartia amb Sony. PIM. I la següent, que si sabia que la polsera registrava la ubicació i que aquesta formava part de la informació compartida. PAM. I la següent, que si havia llegit la política de privacitat. PUM política de privacidad EN TU CARA.

Aviam, no és que m'escandalitzés ni pensés en tornar-me paraonic perdut. Simplement em va treure un somriure i em vaig adonar de lo feliç que vaig per la vida, acceptant qualsevol condició sense tan sols llegir el que firmo, sense recordar que aquestes amables empreses capitalistes només busquen la teva felicitat si això els fa més rics que buscant la teva infelicitat.

Jo, tant panxo, vaig pensar que aquesta polsera quantificadora, per la qual podria haver pagat uns diners per adquirir, només quantificaria informació "para mi uso y disfrute". Però res més lluny de la realitat! Aquesta inforamació sobre activitat, habits d'ús, localitzacions, etc..., encara que sigui de forma anònima i agregada amb molta gent, és mel per les empreses tecnològiques en una era on la informació a gran escala diuen que és poder. De fet, aquesta jugada perpetrada per SONY (o qualsevol altra companyia) em sembla una obra mestra. Fer pagar a la gent per recollir dades sobre ells mateixos que després podrien utilitzar. Brillant.

En fi, no pretenc donar lliçons ni dir-vos que estigueu alerta. Simpement em va fer gràcia com des de dins l'estudi me la van colar (i sembla que no sóc el primer pardillo, ni seré l'últim) i com això m'ha fet pensar durant un quart d'hora aproximadament. Després la meva ment va virar hàbilment i va començar a divagar pensant en què estaria bé gastar-se els 10$ que tanta suor m'ha costat pre-aconseguir.

Em pregunto si el xec regal portarà una secció de termes i condicions. Si és que sí, em pregunto si me les llegiré.


No crec.
Sergi