NanoReflexions: Celebrities

No recordo si durant l'època d'Altanta ho vaig fer extensiu al blog, però tant llavors com abans d'arribar aquí una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar gent famosa que hagi estat alumne, professor o empleat de manteniment de la Universitat. Bé, el tercer no ho crec, ja que si algú arriba a ser prou famós com per ser reconegut per la seva universitat intentaria amagar per tots els mitjans que va ser un dels de manteniment.

La cerca inicial no ha estat gens difícil. Ja en l'article sobre l'acte de graduació vaig posar èmfasi en l'objectiu bastant recurrent de tal cerimònia i molts dels actes institucionals d'aquí: fer-te sentir partícep de tot el que passa a la universitat durant els teus estudis, i seguir sent part de la comunitat i sentir-te'n orgullós un cop acabat, amb l'esperança que els diners tornin a entrar en forma de donatius. I quina millor manera de captar a gent i mantenir-la orgullosa que tenir una àmplia llista de gent famosa que hi ha passat.

Varis premis Nobel, els fundadors de YouTube, persones claus en l'invenció de les pantalles de plasma, actors famosos, el creador de Mortal Kombat. Tot i que ja veieu que n'hi ha per tots els gustos, m'agradaria començar amb un home que pel nom passaria completament desapercebut per la majoria de nosaltres, però que feliçment per ell, va guanyar DOS premis Nobel.

Sí nois, un tal John Bardeen és una de les quatre persones d'aquest món que ha rebut dos premis Nobel, i l'únic que l'ha guanyat dues vegades en la categoria de Física. Vaja, a l'altura d'una tal Marie Curie.

El nostre amic geni va començar la carrera al 1923, a la tendra edat de 15 anys. Després de graduar-se i posar-se a treballar, es va aburrir de la feina i va decidir doctorar-se a Princeton el 1938 passant per Harvard per investigar amb un premi Nobel i un altre investigador que ho seria anys més endavant. Lo norml, vaja.

Al 1945 entra a treballar a Bell Labs, una de les empreses de telecomunicacions més grans que ha existit, i va fer recerca en física en el camp de la amplificació. Li van encarregar trobar la manera de fer amplificadors d'una manera més compacta i ràpida que amb vàlvules de buit, que són grans, cares i fràgils. I mira, va acabar sent clau en el descobriment del transistor, una de les invencions més importants del segle XX i component bàsic de qualsevol, QUALSEVOL, aparell electrònic del món.

Com sol passar, sembla que un dels col·laboradors que començava a desentendre's de la feina va reclamar gran part de l'autoria de l'invent. Al nostre amic sembla que no li va agradar la història, i es va plantejar marxar de l'empresa. Feliçment, la Universitat de Illinois li va oferir un contracte de 10.000$ a l'any que, cap al 1951, imagino que devia ser una pasta.

Cinc anys més tard, al 1956, sembla que li van reconèixer (a ell i als companys de Bell) l'honor de ser un dels pioners de la creació del transistor i li van donar el primer Nobel. Diu la llegenda que el Rei de Suècia, qui és qui entrega el premi normalment, va renyar al nostre amic per portar només a un dels seus tres fills a visitar Estocolm i a veure'l rebre el premi. I que l'amic li va prometre que portaria els seus tres fills la propera vegada. Compliria la promesa anys més tard.

Durant la seva carrera a Illinois no va abaixar el ritme. El seu primer estudiant de doctorat, un tal Holonyak, crearia el primer LED anys després de graduar-se (per cert, aquest any han donat el premi Nobel a uns japonesos per recerca en LEDs blaus eficients i aquest home, qui és l'origen de tot plegat, no ha rebut ni les gràcies). En aquella època, Bardeen va començar a fer recerca sobre la superconductivitat, i la teoria que va crear amb dos altres investigadors li va portar a guanyar el Nobel l'any 1972.

Primera imatge que surt quan busques "superconductivitat". No em demaneu que us ho expliqui, que jo tampoc sé de què va...

Explica la wikipedia que, tot i ser un puto geni, John Bardeen era una persona de lo més normal que es pugui tirar un a la cara. Es veu que li encantava fer barbacoes i invitar als veïns, al més pur estil americà, amb moltes hamburgueses i moltes famílies ultra-felices com en un anunci antic de la Coca-Cola. En fi, es remarca que John Bardeen no complia amb els estereotips de geni boig i, que, probablement per això, els mitjans mai li van fer gaire cas tot i ser un doble guanyador de premis Nobel. Potser és per això també que he estat anomenant-lo "amic" inconscientment.

Sigui com sigui, aquest home va deixar empremta en aquesta universitat, i ha rebut el reconeixement que es mereix (com a mínim un cop mort) ja que la universitat li va posar el seu nom a un dels "quads" (places) que hi ha per aquí amb una placa a l'entrada que explica una mica la seva història.